Una gran lliçó

Com es retrassa això, però hi ha coses que les vull dir, i apuntar.
Doncs, això, diumenge passat vaig anar a veure la triatló de Barcelona, aquella per a la qual poso el meu objectiu com a punt de mira.
Vaig anar per aprendre. Per veure tota la moguda, per comprovar in situ de què és això del la triatló.
Per damunt de tot vaig veure que és una competició popular, tret d'uns quants, més professionals que no pas amateurs. Popular, però competició. En la que els participants lluiten contra ells mateixos i els seus cronos. Des dels participants de la triatló fins als de la super-sprint, i passant per l'sprint. Veure tanta gent participant amb aquella empenta, posa la pell de gallina, i esperona encara més a posar-se a entrentar, i fer el que calgui per arribar el dia en bones condicions per tal de superar el repte. Però això no va ser tot.
La lliçó principal la vaig rebre, veient una de les participants, en principi menys preparades, de la super-sprint, que amb una tranquilitat pasmosa explicava als seus familiar que l'havien anat a recolzar, que degut al fort oleatge que hi havia a la platja, no havia pogut ni començar la prova.
És a dir, que pots estar tot un any preparant-te,i que el mateix dia, un cop donada la sortida, hagis de abandonar.
És un clar exemple que la triatló no és només el dia de la competició, si no, que és tots els dies en que surts a entrenar, tots els dies que no pots sortir a entrenar.
Crec que aquella anònima participant, em va donar la millor lliçó, a la qual segurament no estava preparat per afrorntar-ho en cas d'arribat el moment.