Com ja sabeu no paro. Tot i que ho pugui semblar. De fet tinc cinc blogs i a cadascun hi vaig afegint coses. En aquest cas, hi coincideix una activitat a dos blogs diferens, per tant:
Tots sabem que la muntanya de Montserrat té un encant especial. És
cert que és un lloc amb una energia especial. Segons les creences de qui
visita la muntanya, l’experiència es torna d’un caire o d’un altre.
Anar a visitar a la Mare de Déu de Montserrat és quelcom especial. No
cal ser gaire creient per notar a flor de pell l’energia que desprenen
aquelles pedres, aquella basílica, aquella imatge negra. El devenir de
tanta gent que amb la seva devoció van impregnant l’ambient d’una
energia especial.
Hi ha qui va a la muntanya per tenir contacte amb la natura, aquella muntanya serrada que amb els seus senders i els seus corriols fan les delícies dels muntanyencs que també afegeixen una energia extra. Per no parlar del sentit patriòtic que té aquesta muntanya serrada.
També, hi ha gent, menys però, que van a Montserrat a la recerca d’altres entitats. Alguns es reuneixen de nit per cercar al cel llums o signes de vida extraterrestre que s’hi manifesten de forma repetida des de fa alguns anys. Altres, que no tenen gaires prejudicis, pensen que a Montserrat i ha una de les portes a l’interior de la terra. Una porta al món intra-terraqui.
Sigui el que sigui, jo tenia ganes de tornar-hi. Sentia dins meu una força que m’empenyia a anar cap allà. Em direu pel·liculer? Potser… però, aposto que molts de vosaltres també heu sentit aquesta força en algun moment de la vostra vida. Com deia, tenia ganes de tornar-hi. El primer cop, hi vaig anar caminant des de Sant Feliu de Codines. El segon cop hi vaig pujar en bicicleta de carretera des de Gallifa. Aquest cop havia decidit que hi aniria en bici de muntanya des de Barcelona.
Una setmana abans, tot passejant pel meu barri (Porta, a Nou Barris) em vaig trobar a un ex-company de feina que em va proposar d’acompanyar-lo a Montserrat. No m’ho vaig pensar gaire. Era l’oportunitat que estava esperant. Tenia una setmana per fer-me a l’idea com seria el trajecte. Està clar que pel nostre perfil ciclista havia de ser el més planer i amb poc transit d’automòbils. Amb aquestes premisses vam decidir a anar per l’eix del Llobregat.
Comença el viatge
Com qui no vol la cosa, els dies van anar passant i va arribar el diumenge. Amb l’excusa que era la Diada Montserratina en que el món ciclista català es dóna cita a Montserrat. Vam arrencar a les 7 del matí des de la plaça Virrei Amat . Sabíem de sortida que arribaríem a misses dites, ja que la concentració era a tres quarts de deu del matí, i ni les nostres previsions, ni les nostres cames ens durien a lloc a l’hora, això, però no ens va treure il·lusió per començar a pedalar. No teníem pressa per arribar. Sabíem que tard o d’hora arribaríem.
Els primer quilòmetres els fem per carrils bici urbans fins a arribar a l’Hospitalet. Aquest camí ens permet de posar-nos al dia, i aprofitem per xerrar, ja que fa temps que no ho fem. Havíem pensat d’anar parant de tant en tant segons el cansament que duguéssim a sobre. Un parell de semàfors amb la policia local al costat van ser els punts idonis per posar-nos les ulleres a lloc.
Com aquell que no vol, els quilòmetres van caient en el nostre viatge. 10 a l’Hospitalet, 20 a Molins de Rei, 30 a Sant Andreu de la Barca, 40 a Olesa de Montserrat, 52 a Monistrol de Montserrat. No ens vam donar compte que ja estàvem a Monistrol. Dues hores i mitja llargues.
A mida que ens anàvem apropant anàvem trobant cada cop més ciclistes. Molts de carretera i pocs de BTT. De mica en mica vam anar veient que érem un parell més. I d’això ens en vam donar compte de seguida ja que el lloc triat per a fer un petit descans per tal de reposar i recuperar forces estava ple com un ou de ciclistes i de bicicletes. Nous, galetes, plàtans i begudes hidratants van ser engolides ràpidament. Malgrat que el que ens quedava de viatge era la part més dura, teníem ganes de tornar als pedals. I així ho vam fer. Cent metres de baixada, desviació a l’esquerra i a començar l’escalada al Monestir.
Escalada a Montserrat
Ja havíem establert que cadascú agafaria el seu ritme i ja ens trobaríem a la barrera, ja que anar forçat en pujada a un ritme incòmode de ben segur ens hauria passat factura.
Les primeres rampes, no de les cames, em van portar immediatament el record de la meva primera ascensió feia un parell d’anys amb la bicicleta de carretera. Aquell cop segurament estava més valent, però, la màquina que portava entre les cames era molt més exigent que la que portava en aquesta ocasió.
És cert que aquella experiència em va ajudar molt, sobretot, en saber dosificar les forces i en anar el més còmode possible des de ben aviat.
Vaig posar un desenvolupament adequat i vaig començar la pedalada de debò. Passada la zona esportiva vaig avançar en Joan i vaig començar l’aventura en solitari. No va ser un demarratge, no estic pas boig. Va ser un anar fent. De seguida em vaig notar molt còmode, convençut de que encara portava el plat mitjà, tot pensant que encara tenia molt desenvolupament per a esprémer.
Doncs a la primera de canvi, vaig advertir que si anava tan còmode era perquè ja portava el plat xic. Ui. Encara no portava ni un terç de la pujada i ja portava el plat salvador. Era normal doncs que portes un pedaleig tan còmode.
De mica en mica vaig anar distanciant-me del meu company, sense voler volent.
Recordava que la pujada es desmoralitzadora, ja que fins que no es traspassa la mitat del recorregut, es veu la carretera que hi ha al davant i el desnivell que cal afrontar. De vegades descoratjador.
Sort també, que els centenars de ciclistes que baixaven en aquells moments alentaven a continuar pedalant. Quina enveja veure’ls baixar d’aquella manera. De tant en tant, altres ciclistes que també pujaven m’anaven passant em saludaven igual que si demanessin permís per fer-ho. Tot i la camaraderia que es notava en l’ambient, també és cert que alguns xitxarel·los marcaven les distàncies i la diferència en les màquines que cavalcàvem.
Continua pedalant, pedala que pedalaràs. O continua pedalejant, pedaleja que pedalejaràs, els kilòmetres anaven caient.
Aquesta pujada no dona treva. No hi ha ni un metre de pla, tot és pujada. En algun moment tinc la gosadia de mirar enrere a veure si veig el Joan com puja. Em sembla veure’l allà a baix, però el que he de fer es mirar en l’aire. Mirar enrere no m’anima.
Si que m’anima el moment en que la carretera fa una corba a l’esquerra, i deixo de tenir el meravellós paisatge a la dreta. Si, és meravellós però no goso mirar-lo gaire, no sigui que em desconcentri la cadència.
Continuen caient els kilòmetres, ja en porto set, vuit, nou. Començo a reconèixer el lloc a on vaig fer la primera parada l’altre cop que vaig pujar. Em motiva no aturar-me, aquest cop vaig molt més còmode. Aquest plat petit fa enveja. Començo a estar cansat. Em comencen a venir pensaments de posar els peus a terra i reposar una mica. Malgrat tot, continuo, em sento fort. Uns metres més… em deuen quedar dos kilòmetres fins a la barrera.
Aixeco el cap i em dono compte que al final del tram que ve hi ha cotxes aturats. Només de pujada afortunadament. Continuo pedalant, ara pel carril contrari. Els cotxes aturats encara no es donen compte que hi estaran una estona i que farien be d’aturar els motors.
Mentre puc vaig avançant cotxes, estan aturats, però, arriba el moment en què un altre cotxe baixa, i he de tornar a la dreta. Intento no fer-ho, però, finalment he de posar el peu al ferm. Sento les cames com s’agarroten i passen a fer-me un mal insospitat. Rampes, aquest cop si a les cames…quin mal. Mentre em recupero veig al meu amic Ferran que juntament amb un grup de gregaris pugen esperitats. El saludo i l’encoratjo. Es queda sorprès de rebre la meva salutació allà, en plena ascensió, i em diu que ja ens veurem a dalt.
Un cop passat aquest grup, i havent avançat cent metres torno a pujar a la bici i acabo el darrer kilòmetre.
Sento molta emoció d’arribar a la barrera. Aquest cop hi he arribat amb totes les forces, estic molt satisfet de la meva pujada, i em disposo a relaxar-me tot fent uns estiraments per esperar al Joan. Ara si, aprofito per a mirar el paisatge. Oh, que bonic. Bec, menjo una miqueta i miro de no refredar-me gaire. Trec la càmera per fi, i començo a fer fotos. Fins a aquell moment no havia tingut esme en tota la pujada. Amb la càmera en mà, rebo al Joan. En aquell moment penso en la sort que té ell, de tenir un company que sempre va amb la càmera a coll. Tot i això, pujo a la bici, i de seguida l’agafo. I així, tots dos, comencem els dos darrers kilòmetres fins a la plaça del Monestir. Se’n diu bany de masses, quan hi ha tanta gent. No ens miren a nosaltres, però nosaltres si ens sentim mirats, més ben dit, ens sentim part. Part dels ciclistes, part dels visitants, part de l’emoció que comporta haver fet el nostre propòsit: Barcelona – Montserrat.
Èxtasi
De mica en mica ens anem apropant al nostre destí final, el lloc a on desmuntarem de la bici, i ens abracem i ens felicitem d’haver-ho aconseguit. Cansats, però feliços. Tots dos traspuem una felicitat que no podem amagar. Abans de tornar a avituallar-nos fem torn per anar a visitar a la Verge.
De
seguida torna en Joan esgarrifat de la gentada que hi ha. Tot seguit
comprovo que no es pot entrar ni a la basílica. Clar hem arribat a
l’hora en què l’Escolania canta el Virolai.
Em conformo en veure la Verge bruna des de lluny. I surto fora.
M’entra una emoció molt forta. Em poso a plorar. Recordo les persones que sempre m’han motivat. I l’emoció continua. Em sento molt feliç. Necessitava aquestes llàgrimes. La meva oració la dedico a la vida, a l’oportunitat de fer coses tan boniques com aquesta, desitjo la felicitat als que m’envolten. I sobretot, tinc un gran record per la meva amiga Pilar Belart. Pobreta que tant ha patit, i que uns dies després ens deixaria per sempre.
Tot sortint aprofito per recordar les sensacions que em provoca estar en aquella a
vantsala descoberta. Recordo la foto “Accés al cel”, i surto a trobar altre cop al Joan.
Ara si que fem un bon àpat i exhaurim les provisions. Tots dos comentem la jugada i tot i que cansats estem eufòrics. Ens fem la foto, i tot seguit, anem a comprar el mató i la coca de Montserrat. Preuat botí testimoni de l’excursió.
El descens
Si em patit tot pujant , ara ens toca gaudir tot baixant.
La baixada és gèlida, el temps fred que hem trobat a dalt, el patim fins a mitja baixada. Que tot i les ganes de fotre-li canya a la bici, de seguida ens veiem aturats pels cotxes que baixen davant nostre. Tot i això baixem a una mitjana de 45km/h. I de seguida arribem a Monistrol. Cerquem l’estació del tren i emprenem la tornada, pausadament, tot assaborint l’èxit.
Tots sabem que la muntanya de Montserrat té un encant especial. És
cert que és un lloc amb una energia especial. Segons les creences de qui
visita la muntanya, l’experiència es torna d’un caire o d’un altre.
Anar a visitar a la Mare de Déu de Montserrat és quelcom especial. No
cal ser gaire creient per notar a flor de pell l’energia que desprenen
aquelles pedres, aquella basílica, aquella imatge negra. El devenir de
tanta gent que amb la seva devoció van impregnant l’ambient d’una
energia especial.Hi ha qui va a la muntanya per tenir contacte amb la natura, aquella muntanya serrada que amb els seus senders i els seus corriols fan les delícies dels muntanyencs que també afegeixen una energia extra. Per no parlar del sentit patriòtic que té aquesta muntanya serrada.
També, hi ha gent, menys però, que van a Montserrat a la recerca d’altres entitats. Alguns es reuneixen de nit per cercar al cel llums o signes de vida extraterrestre que s’hi manifesten de forma repetida des de fa alguns anys. Altres, que no tenen gaires prejudicis, pensen que a Montserrat i ha una de les portes a l’interior de la terra. Una porta al món intra-terraqui.
Sigui el que sigui, jo tenia ganes de tornar-hi. Sentia dins meu una força que m’empenyia a anar cap allà. Em direu pel·liculer? Potser… però, aposto que molts de vosaltres també heu sentit aquesta força en algun moment de la vostra vida. Com deia, tenia ganes de tornar-hi. El primer cop, hi vaig anar caminant des de Sant Feliu de Codines. El segon cop hi vaig pujar en bicicleta de carretera des de Gallifa. Aquest cop havia decidit que hi aniria en bici de muntanya des de Barcelona.
Una setmana abans, tot passejant pel meu barri (Porta, a Nou Barris) em vaig trobar a un ex-company de feina que em va proposar d’acompanyar-lo a Montserrat. No m’ho vaig pensar gaire. Era l’oportunitat que estava esperant. Tenia una setmana per fer-me a l’idea com seria el trajecte. Està clar que pel nostre perfil ciclista havia de ser el més planer i amb poc transit d’automòbils. Amb aquestes premisses vam decidir a anar per l’eix del Llobregat.
Comença el viatgeCom qui no vol la cosa, els dies van anar passant i va arribar el diumenge. Amb l’excusa que era la Diada Montserratina en que el món ciclista català es dóna cita a Montserrat. Vam arrencar a les 7 del matí des de la plaça Virrei Amat . Sabíem de sortida que arribaríem a misses dites, ja que la concentració era a tres quarts de deu del matí, i ni les nostres previsions, ni les nostres cames ens durien a lloc a l’hora, això, però no ens va treure il·lusió per començar a pedalar. No teníem pressa per arribar. Sabíem que tard o d’hora arribaríem.
Els primer quilòmetres els fem per carrils bici urbans fins a arribar a l’Hospitalet. Aquest camí ens permet de posar-nos al dia, i aprofitem per xerrar, ja que fa temps que no ho fem. Havíem pensat d’anar parant de tant en tant segons el cansament que duguéssim a sobre. Un parell de semàfors amb la policia local al costat van ser els punts idonis per posar-nos les ulleres a lloc.
Com aquell que no vol, els quilòmetres van caient en el nostre viatge. 10 a l’Hospitalet, 20 a Molins de Rei, 30 a Sant Andreu de la Barca, 40 a Olesa de Montserrat, 52 a Monistrol de Montserrat. No ens vam donar compte que ja estàvem a Monistrol. Dues hores i mitja llargues.
A mida que ens anàvem apropant anàvem trobant cada cop més ciclistes. Molts de carretera i pocs de BTT. De mica en mica vam anar veient que érem un parell més. I d’això ens en vam donar compte de seguida ja que el lloc triat per a fer un petit descans per tal de reposar i recuperar forces estava ple com un ou de ciclistes i de bicicletes. Nous, galetes, plàtans i begudes hidratants van ser engolides ràpidament. Malgrat que el que ens quedava de viatge era la part més dura, teníem ganes de tornar als pedals. I així ho vam fer. Cent metres de baixada, desviació a l’esquerra i a començar l’escalada al Monestir.
Escalada a MontserratJa havíem establert que cadascú agafaria el seu ritme i ja ens trobaríem a la barrera, ja que anar forçat en pujada a un ritme incòmode de ben segur ens hauria passat factura.
Les primeres rampes, no de les cames, em van portar immediatament el record de la meva primera ascensió feia un parell d’anys amb la bicicleta de carretera. Aquell cop segurament estava més valent, però, la màquina que portava entre les cames era molt més exigent que la que portava en aquesta ocasió.
És cert que aquella experiència em va ajudar molt, sobretot, en saber dosificar les forces i en anar el més còmode possible des de ben aviat.
Vaig posar un desenvolupament adequat i vaig començar la pedalada de debò. Passada la zona esportiva vaig avançar en Joan i vaig començar l’aventura en solitari. No va ser un demarratge, no estic pas boig. Va ser un anar fent. De seguida em vaig notar molt còmode, convençut de que encara portava el plat mitjà, tot pensant que encara tenia molt desenvolupament per a esprémer.
Doncs a la primera de canvi, vaig advertir que si anava tan còmode era perquè ja portava el plat xic. Ui. Encara no portava ni un terç de la pujada i ja portava el plat salvador. Era normal doncs que portes un pedaleig tan còmode.
De mica en mica vaig anar distanciant-me del meu company, sense voler volent.
Recordava que la pujada es desmoralitzadora, ja que fins que no es traspassa la mitat del recorregut, es veu la carretera que hi ha al davant i el desnivell que cal afrontar. De vegades descoratjador.
Sort també, que els centenars de ciclistes que baixaven en aquells moments alentaven a continuar pedalant. Quina enveja veure’ls baixar d’aquella manera. De tant en tant, altres ciclistes que també pujaven m’anaven passant em saludaven igual que si demanessin permís per fer-ho. Tot i la camaraderia que es notava en l’ambient, també és cert que alguns xitxarel·los marcaven les distàncies i la diferència en les màquines que cavalcàvem.
Continua pedalant, pedala que pedalaràs. O continua pedalejant, pedaleja que pedalejaràs, els kilòmetres anaven caient.
Aquesta pujada no dona treva. No hi ha ni un metre de pla, tot és pujada. En algun moment tinc la gosadia de mirar enrere a veure si veig el Joan com puja. Em sembla veure’l allà a baix, però el que he de fer es mirar en l’aire. Mirar enrere no m’anima.
Si que m’anima el moment en que la carretera fa una corba a l’esquerra, i deixo de tenir el meravellós paisatge a la dreta. Si, és meravellós però no goso mirar-lo gaire, no sigui que em desconcentri la cadència.
Continuen caient els kilòmetres, ja en porto set, vuit, nou. Començo a reconèixer el lloc a on vaig fer la primera parada l’altre cop que vaig pujar. Em motiva no aturar-me, aquest cop vaig molt més còmode. Aquest plat petit fa enveja. Començo a estar cansat. Em comencen a venir pensaments de posar els peus a terra i reposar una mica. Malgrat tot, continuo, em sento fort. Uns metres més… em deuen quedar dos kilòmetres fins a la barrera.
Aixeco el cap i em dono compte que al final del tram que ve hi ha cotxes aturats. Només de pujada afortunadament. Continuo pedalant, ara pel carril contrari. Els cotxes aturats encara no es donen compte que hi estaran una estona i que farien be d’aturar els motors.
Mentre puc vaig avançant cotxes, estan aturats, però, arriba el moment en què un altre cotxe baixa, i he de tornar a la dreta. Intento no fer-ho, però, finalment he de posar el peu al ferm. Sento les cames com s’agarroten i passen a fer-me un mal insospitat. Rampes, aquest cop si a les cames…quin mal. Mentre em recupero veig al meu amic Ferran que juntament amb un grup de gregaris pugen esperitats. El saludo i l’encoratjo. Es queda sorprès de rebre la meva salutació allà, en plena ascensió, i em diu que ja ens veurem a dalt.
Un cop passat aquest grup, i havent avançat cent metres torno a pujar a la bici i acabo el darrer kilòmetre.
Sento molta emoció d’arribar a la barrera. Aquest cop hi he arribat amb totes les forces, estic molt satisfet de la meva pujada, i em disposo a relaxar-me tot fent uns estiraments per esperar al Joan. Ara si, aprofito per a mirar el paisatge. Oh, que bonic. Bec, menjo una miqueta i miro de no refredar-me gaire. Trec la càmera per fi, i començo a fer fotos. Fins a aquell moment no havia tingut esme en tota la pujada. Amb la càmera en mà, rebo al Joan. En aquell moment penso en la sort que té ell, de tenir un company que sempre va amb la càmera a coll. Tot i això, pujo a la bici, i de seguida l’agafo. I així, tots dos, comencem els dos darrers kilòmetres fins a la plaça del Monestir. Se’n diu bany de masses, quan hi ha tanta gent. No ens miren a nosaltres, però nosaltres si ens sentim mirats, més ben dit, ens sentim part. Part dels ciclistes, part dels visitants, part de l’emoció que comporta haver fet el nostre propòsit: Barcelona – Montserrat.
Èxtasi
De mica en mica ens anem apropant al nostre destí final, el lloc a on desmuntarem de la bici, i ens abracem i ens felicitem d’haver-ho aconseguit. Cansats, però feliços. Tots dos traspuem una felicitat que no podem amagar. Abans de tornar a avituallar-nos fem torn per anar a visitar a la Verge.
De
seguida torna en Joan esgarrifat de la gentada que hi ha. Tot seguit
comprovo que no es pot entrar ni a la basílica. Clar hem arribat a
l’hora en què l’Escolania canta el Virolai.Em conformo en veure la Verge bruna des de lluny. I surto fora.
M’entra una emoció molt forta. Em poso a plorar. Recordo les persones que sempre m’han motivat. I l’emoció continua. Em sento molt feliç. Necessitava aquestes llàgrimes. La meva oració la dedico a la vida, a l’oportunitat de fer coses tan boniques com aquesta, desitjo la felicitat als que m’envolten. I sobretot, tinc un gran record per la meva amiga Pilar Belart. Pobreta que tant ha patit, i que uns dies després ens deixaria per sempre.
Tot sortint aprofito per recordar les sensacions que em provoca estar en aquella a
vantsala descoberta. Recordo la foto “Accés al cel”, i surto a trobar altre cop al Joan.Ara si que fem un bon àpat i exhaurim les provisions. Tots dos comentem la jugada i tot i que cansats estem eufòrics. Ens fem la foto, i tot seguit, anem a comprar el mató i la coca de Montserrat. Preuat botí testimoni de l’excursió.
El descens
Si em patit tot pujant , ara ens toca gaudir tot baixant.
La baixada és gèlida, el temps fred que hem trobat a dalt, el patim fins a mitja baixada. Que tot i les ganes de fotre-li canya a la bici, de seguida ens veiem aturats pels cotxes que baixen davant nostre. Tot i això baixem a una mitjana de 45km/h. I de seguida arribem a Monistrol. Cerquem l’estació del tren i emprenem la tornada, pausadament, tot assaborint l’èxit.
